La usabilitat de les webs

Actualment, en la majoria dels casos, si no estàs a Internet, no existeixes. I axiò ha portat a totes les empreses, per petites que siguin, a disposar d’una web. Això és molt important pel negoci. Per altra banda, no només es tracta d’estar a Internet, sinó d’estar-hi ben posicionat i en els primers llocs dels buscadors. I si es tracta d’una empresa molt important, ja no només s’ha de tenir en compte els buscadors, sinó també les xarxes socials, entre altres.

Però també cal destacar entre les demés. I axiò a part del posicionament, es porta a terme a través del disseny de la web. Moltes estant intentant ser dinàmiques i interactives, més enllà dels diferents menús i de ser un espai de lectura d’informació. Però això comporta també icórrer en molts errors.

Quantes pàgines hem vist que per disposar d’un disseny molt innovador i interactiu obliden la importància de la facil navegació dins la pròpia web. I axiò és un problema. Jo no suporto visitar una web i que cada vegada que cliques una opció s’obri una finestra nova, o apareguin pop-ups que en molt casos tapen informacions de sota. En el disseny, que és molt important estèticament, no s’ha d’oblidar la funcionalitat. És a dir, una web, perquè sigui agradable pel navegant, ha de ser usable, a més de visible.

I usable significa que sigui fàcil, que no tingui enllaços que no porten enlloc, que sempre sàpigues on estàs i com tornar al lloc anterior. I no oblidem a les persones amb problemes de visió, per exemple. Si al carrer es realitzen millores per fer-los accessibles a tothom, el mateix passa amb Internet.

Si volem ser un exemple d’empresa, comencem des de la nostra web, fent-la fàcil i accessible a totes les persones que voluntàriament la volen visitar. No els desanimem. És important tenir sempre present que la nostra web serà una mica com el nostre aparador i que d’ella se n’extrauran conclusions a nivell general.

Espots interactius

Uns diran que son noves finestres d’explotació, mentre que per altres no deixa de ser una molèstia més a tenir en compte en el mercat tan canviant en el que vivim.

El que estar clar és que la televisió intercativa obre les portes als més creatius, i les tanca a aquells que viuen dels anuncis de tota la vida, que només bombardegen als espectadors amb el nom de la marca i un jingle passat de moda.

Ara un pot fer anuncis i que els espectadors decideixin veure’l i interactuar amb la marca. I axiò reforça molts valors i vincles amb els clients. Perquè ja no només es tracta de estar davant la televisió, sinò que si una persona decideix interactuar és positiu des de dos aspectes: primer perquè ha vist l’anunci i li ha cridat l’ateció, la qual cosa reforça el record de la marca, i per altra banda, perquè al interactuar obre les portes de casa seva a la marca i adquireix i assumeix els seus beneficis.

Per altra banda, considero molt important el que passa amb la resta d’espots que es van emetent mentre un espectador ha decidit passar aquella estona només amb la marca que ha triat.

Axiò comporta un repte molt gran pels anunciants, que més enllà de voler ser triats per reforçar els seus valrs i posicionament, ho han de fer pel simple fets de ser vistos, doncs si l’espectador tria interactuar amb la competència, deixarà de veure el nostre espot, i al preu que van els anuncis, és una cosa que no pot succeir.

El potencial de les xarxes socials

La Vanguardia publica un article on informa dels resultats d’un estudi sobre les xarxes socials anomenat “El fenómeno de las redes sociales. Percepción, usos y publicidad”.

En ell es desprèn que un 50% dels internautes d’Espanya esta en alguna xarxa social, i que només un 18% l’utilitza per conèixer gent nova. Amb això veiem que la majoria dels que l’utilitzen ho fan per comunicar-se amb els seus amics, o com a element socialitzador.

Això comporta que la interactivitat és un valor molt en alça, especialment en la comunicació més personal. Tot i això, també es poden utilitzar amb finalitats més professionals, doncs permet el contacte entre excompanys de feina per estar al dia de les seves innovacions, etc. Això li dona un potencial a nivell publicitari molt gran, doncs permet adequar-hi continguts en funció dels diferents usos que se li donen.

Per entendre-ho, si una persona al parlar amb un amic al facebook ho fa quasi exclusivament per motius laborals, o forma part d’un grup relacionat amb la seva feina, la publicitat que s’hi podria incertar podria estar relacionada amb els temes o interessos d’aquests.

El mateix és aplicable a tota la resta de situacions i tipus de relacions que s’hi produeixen. Per això és important per les empreses conèixer aquestes eines i donar-los la importància que es mereixen. Quin element més favorable hi ha que crear un grup de l’empresa i que els diferents empleats en formin part? Doncs es tracta d’un element que permet relacionar la feina amb la vida privada i associar els valors positius al temps lliure de les persones.

el link de la noticia és el següent:
http://www.lavanguardia.es/internet-y-tecnologia/noticias/20081119/53581913681/uno-de-cada-dos-internautas-espanyoles-usa-habitualmente-redes-sociales.html

Amiga Carla

Amiga Carla,

Este mes tenemos una oferta que segura será de tu interés...

 

Doncs, per començar, amiga no sóc. No hi ha cap e-mail que fassi més ràbia que aquell que et tracta com una amiga quan ni tan sols saps perquè te l’envien. Una acció de Marketing directe ha de ser eficaç, perquè fer-la per fer no reporta beneficis.

A mi l’únic que em produeix rebre e-mails de marques o empreses que no m’interessen és alèrgia. Crec que deixa de ser efectiu en el moment en que no t’interessa la seva informació.

També està bé que aquests e-mails et tractin de la manera correcte, amb el to que toca i els missatges adequats. No es tracta de vendre a tots el mateix. Crec que s’haurien de realitzar diferents missatges en funció dels diferents públics objectius.

Potser llavors sí seria una bona manera de captar nous clients, fidelitzar els que ja es tenen o informar sobre nous productes i ofertes.

Realment es tracti de l’acció que es tracti, si no es porta a terme tenint en compte el públic i realitzant-lo de la manera correcta, no funciona i es torna contraproduent, perquè agafes “mania” a la marca i l’hi associes valors negatius.

Participant en els mitjans

Els mitjans convencionals s’estan nutrint també d’internet per fomentar la participació de la seva audiència i involucrar-la més amb el programa i els seus continguts. Tant els programes de televisió i ràdio com la premsa, permeten a les persones deixar els seus comentaris, enviar e-mails o participar d’una forma o altra.

I això és només una petita part del poder d’Internet en relació a la participació ciutadana en la creació de continguts. Potser per les persones que estan connectades diàriament però no són grans entusiastes de Youtube o de blogs, és una manera de fer conèixer la seva veu més enllà del seu cercle habitual.

Si abans era necessaria una trucada telefònica per participar en ràdio o televisió o enviar una carta als diaris, actualment això pot quedar suplit per l’e-mail o els propis espais destinats a deixar comentaris en els mitjans. Als diaris digitals es poden valorar les notícies i escriure la teva opinió. És la democràcia de la informació. Però no ens enganyem, qui continua decidint els continguts dels mitjans continuen sent els grups de pressió, els editors, etc.

La resta de persones que utilitza Internet per deixar la seva opinió o crear continguts el més probable és que no tingui el poder de formar part de l’agenda-setting. Molt poques són les excepcions, només en algun cas de videos a Youtube o blogs on es desvetllen temes de gran interès, potser més morbós que cap altra cosa, siguin els únics “privilegiats” en crear un tema a partir del qual la resa de mitjans se’n farà ressó.

Passant dels banners

A la classe passada vam estar parlant de banners. Com a element publicitari a Internet crec que és una eina més, però no la millor. Potser al principi sí que podia cridar l’atenció, però no actualment.

L’altre dia estava navegant per Internet i sento com si rebés un missatge, miro el mòbil i veig que no. I quan es va repetir me’n vaig adonar que era un banner de la web a la que estava. Per tant, podria ser cridaner, però a mi em van fer falta dos vegades per adonar-me’n i, ara que hi penso, no sé ni què anunciava, ni la marca ni res.

Diria que els únics banners que poden funcionar són els que tenen un element que crida molt l’atenció, ja sigui per l’acció, pels colors, música, etc. Però realment costa molt que ens hi fixem.

El nostre ull s’ha acostumat a ignorar els espais on hi ha banners, fins al punt que en algunes webs on els menús a la dreta i esquerra són en requadres de colors els ignorem perquè l’ull els detecta com si fossin banners.

Per tant, per bé que és una eina que s’ha de tenir en compta al anunciar-se a Internet, crec que no ha de deixar de ser un element més de la campanya i que, si volem que funcioni, ha de ser molt cridaner i imaginatiu.

Fent campanya a Internet

M’ha semblat molt ineteressant un article que he llegit a Internet, en el blog personal de Enrique Dans, on parla de l’utilització d’Internet a la campanya electoral dels Estats Units i es planteja fins a quin punt seria factible la utilització d’aquest recurs a Espanya, doncs les característiques de les campanyes són diferents.

Com bé diu en l’article, als Estats Units fer campanya a Internet és crucial. Primer perquè és una manera de captar recursos econòmics pel finançament de la campanya. Però jo crec que hi ha un punt molt més important. I és que si s’estenen els valors de cada partit a través de les xarxes socials, d’una manera real i motivadora, podria ser una eina que permetés aconseguir més votants.

Però el millor de tot és que un us adequat d’aquestes xarxes socials, pàgines web dels partits i demés recursos que ofereix la xarxa podria incrementar la participació i l’interès per la política més enllà dels cercles més habituals de discussió.

Ara bé, crec que no funcionaria simplement penjant continguts per part dels polítics dient coses bones de la seva proposta política. Crec que es tractaria més de trobar persones que fossin líders i difusors de les accions, generadors de debat, etc. Una acció bastant factible a través de les xarxes socials.

Als EUA ha funcionat, i aquí arribarà mai aquest estil de fer campanya?

Aquest és el link del blog:

http://www.enriquedans.com/2008/09/campanas-politicas-e-internet-¿aprendiendo-de-la-experiencia-americana.html   

Marketing viral

Marketing Viral: gran concepte. Es tracta, des del meu punt de vista, d’una de les petites revolucions que s’han produit en el món de la publicitat. I això gràcies a la popularització i accessibilitat d’Internet. Sinó no hagués sigut posible.

En una entrada anterior ja vaig fer una menció al marketing viral. Aquesta vegada, però, l’enfoc és diferent. El positiu de la tècnica, com a acció publicitaria, és que el fet de ser transmesa voluntàriament entre les persones fa que sigui una eina proactiva, de participació voluntària. Per tant, el punt clau és que la gent que ho veu i distribueix és realment perquè els interessa la peça.

El que potser no és tan positiu és que a vegades la peça pot tenir molt ressó, però no necessàriament la marca o entitat anunciant. Crec que aquest seria el cas del video del robatori de l’ascó de Zapatero. Tothom coneixia el video i va tenir ressó a la resta de mitjans, la qual cosa amplifica encara més la seva notorietat. Però quasi ningú se’n recorda de qui era l’anunciant.

Per tant, jo em plantejo fins a quin punt és adequada aquest tipus de publicitat. Des del meu punt de vista és molt efectiva si s’utilitza en els casos adequats i amb una creativitat pròpia que fassi visible la marca i transmeti els seus valors, més enllà de ser una simple acció visible sense uns fonaments sòlids de marca/producte al darrere.

 

Inspiració?

L’altre dia, a la classe de legislació, es van parlar d’alguns temes interessants, que feien reflexionar.

En Jordi va ensenyar alguns exemples “d’inspiració” d’algunes campanyes de publicitat. Un parell eren anuncis de cotxes. Clarament vam creure que es tractava d’una referència evident. I això, no ens va semblar tan malament. Era clar que es va portar a terme sense voluntat de plagi. Principalment perquè el primer anunci havia guanyat un premi a Cannes i era conegut.

El que ja ens va semblar un plagi va ser un anunci de telefónica on s’utilitzava una canço que explicava la promoció que a la vegada es mostrava a través de dues mans canviant de posició i movent els dits on estaven escrites part de la promoció. Doncs bé, resulta que a Youtube, prèviament, existia un vídeo d’un noi que utilitzava la mateixa cançó i explicava la història a tavés dels escrits als dits de les mans. En aquest cas, és clarament un plagi, però com que aquest noi no era conegut i el video no estava més enllà de Youtube, no passa res.

Per això a vegades un es pregunta fins a quin punt penjar les creacions pròpies a Youtube, o posar-les al facebook, entre altres, no resulta molt arriscat. Doncs aquest material sempre podrà servir d’”inspiració” per a algú que s’aprofiti de la creativitat dels altres a falta de creativitat pròpia.

Feta la llei, feta la tampa

Si no estàs a Google, no existeixes... i si no estàs entre el tres primers (o com a molt a la primera pàgina de resultats), tampoc.

Cloaking, keyword stuffing, text invisible, pàgines porta, splogs, scraper sites, link farm, links amagats, google bombs, comment spam... i una sèrie de  males pràctiques més.

Totes elles no són més que el resultat de l’intent de moltes pàgines web, generalment propietat d’empreses, d’intentar figurar entre els primers dels reultats a Google a la cerca d’un internauta. El posicionament a Google té un sistema, i al ser conegut, s’han creat tècniques per intentar vulnerar-lo, en certa manera.

Però la mala pràctica tard o d’hora s’acaba descobrint. I llavors aquesta web deixa d’aparèixer a Google. I llavors, deixa d’existir. Al fi i al cap, fins a quin punt a aquestes webs els serveix arriscar-se d’aquesta manera?

Internet i Google no s’escapen de les pràctques il·lícites. I per molt que vagin millorant i modificant el sistema de posicionament, sempre hi haurà qui trobarà la forma de vulnerar-lo. Feta la llei, feta la trampa.

Publicitat per tots

El marketing viral, els blogs i les webs de particpació han obert la “publicitat” a tothom. Ja no és cosa de les grans empreses amb grans pressupostos per realitzar anuncis i comprar mitjans, sinó que quaslsevol petita empresa amb una mica d’ingeni, pot aconseguir una mica de  notorietat.

Això sí, dependrà molt de la creativitat i l’originalitat de l’acció que es porti a terme. Però si més no, la publicitat s’ha democratitzat, en certa manera, perquè els nivells de gran difusió encara estan en mans de les principals empreses.

El millor de tot, és que amb el marketing viral i la resta d’eines que estan a  l’abast de tots a la xarxa, és que cada petita empresa pot intentar trobar la manera d’arribar al seu públic objectiu, segurament un nínxol petit i ben definit, d’una manera més directa i clara. I amb una mica de sort, transcendir part d’aquest nínxol i arribar més enllà per obrir-se a nous públics.

Crec que és una situació molt bona i que dóna moltes oportunitats a empreses que potser d’una altra manera no tindrien mitjans per fer publicitat convencional més enllà de la ràdio local.

WE MEDIA

Blogs, xarxes socials, camares de vídeo domèstiques, camàres digitals, telèfons mòbils amb connexió a Internet... i el que queda per veure.

Totes aquestes són tecnologies que han permès el desenvolupament de la societat, l’estar més informats (o no?), crear continguts sense ser experts... les subjectivitats de cadascú poden ser notícies, o desencadenants de notícies.

El periodisme participatiu. Un nou terme que està a l’ordre del dia. Ara tots som, més enllà de consumidors de continguts, creadors de continguts i, fins i tot, líders d’opinió, prescriptors, desencadenants de crisi, i moltes altres coses.

Com tot, això comporta coses positives i d’altres negtives. Per una banda, la diversitat d’opinions sempre afavaoreixen que no hi hagi una única veu que es consideri la versió oficial i única. També dóna veu a moltes persones i col·lectius que d’altra manera no tindrien possibilitat de fer-se escoltar.

Com que les coses bones són sempre conegudes, anem a parlar de les negatives. Principalment, des del meu punt de vista, hi ha un problema, doncs fins on es pot arribar, on estan els límits? Estic absolutament a favor de la llibertat d’opinió, però també del dret de les persones a la seva intimitat. Però quina és la solució, una regulació? Tampoc crec que fos aquesta una solució, perquè en base a quins criteris es faria, on hauríem de posar les fronteres? Deixo caure la pregunta, a veure si algú troba la fórmula màgica.

Aquest és el link de la traducció del treball WE MEDIA, on es parla del periodisme participatiu i dels canvis d'audiència, entre altres coses:

http://www.hypergene.net/wemedia/download/we_media_espanol.pdf  

Turisme 2.0

Internet,  especialment les xarxes socials i els blogs, són una eina molt útil pel sector turístic i pels propis ususaris. Destaca el fenomen de Trip Advisor, on els usuaris valoren els establiments en funció dels seus criteris propis. Per això porta elements positius i negatius.

Per una banda, els hotels ben valorats en suerten enfortits i és bo que els turistes puguin posar la seva opinió. Ara bé, els criteris personals difereixen molt entre les persones i pel que un pot semblar molt bo per un altre pot ser dolent. Això sí, sempre és millor tenir una idea d’on anar i per això està tenint tant d’èxit.

A més, molt blogs de viatges i turisme expliquen diferents destinacions i viatges. Així si una persona busca a Google Marrakech entre moltes entrades estan blogs personals d’amants de viatges que publiquen allà el seu viatge i recomanen establiments i rutes.

En tot cas, s’estan portan a terme diferents iniciatives que sorgeixen dels usuaris mateixos en el sector del turisme, algunes poden afavorir als empresaris dels hotels, restaurants, etc, però alhora poden ser eines que els portin problemes.

Una entrada d’un blog fa referència a una iniciativa nova per part d’un blogger que pretén promoure un espai perquè els hotelers fassin “publicitat” sense pagar, una proposta que no deixa indiferent:

http://www.turismo20.com/forum/topic/show?id=932414%3ATopic%3A108528

Violència a Internet

L’abril del 2007 es va produir la massacre de Virgina Tech, un assassinat massiu a aquesta universitat. Aquest fet va ser introduit a wikipedia minut a minut, actualitzat de forma constant. Això dona una idea de la rapidesa del mitjà i de com les persones, ja sigui per necessitat, curiositat o altres motius, aporten el que saben en el cas de la Wikipedia. Potser la falta de informació als mitjans va propiciar que tot el que s’anava sabent s’actualitzés a l’entrada Virgina Tech Massacre.

Fos el que fos, la veritat és que darrerament s’ha parlat altra vegada de fets similars, arran de l’assassinat en una escola de Finlàndia, on un noi havia enregistrat uns videos realitzant pràctiques de tir a youtube. Un any abans, havia succeeit un fet similar en el mateix país.

En aquests casos es disparen les alarmes. He sentit a moltes persones preguntar-se si el fet que es pengin aquests videos a youtube i es mostrin no és una manera de fomentar aquests fets. D’altres diuen que si la policia finlandesa hagués actutat millor  això s’hagués evitat gràcies a la presència dels vídeos a Internet.

En tot cas, fa pensar que molts joves enregistrin acciones violentes als mòbils i posteriorment els posin a Internet. La limitació de continguts seria, per alguns, la solució i, per altres, una agressió a la llibertat d’expressió. Que cadascú tregui les seves conclusions.

Ningú o algú?

 

Amb les webs 2.0 i la popularització dels blogs, s’ha produït un fenomen interessant. Ara qualsevol persona que no té cap càrrec rellevant ni destaca en cap aspecte, es pot tornar rellevant o conegut a través del seu blog personal.

I això no succeeix només a nivell personal, sinó també en l’àmbit de l’empresa. En els habituals clippings que es realitzen a les empreses per controlar les aparicions en mitjans de comunicació del nom de la companyia, els productes o marques, dels alts càrrecs, entre altres, se li sumen ara les aparicions als blogs. I és aqui on els treballadros que escriuen blogs personals mencionen aspectes laborals o realcionats amb les temàtqiues que dominen es fan visibles per la resta.

El món dels blogs s’ha convertit en una eina per moltes persones d’expressar les seves ideeas, que d’altra manera igual no podrien fer-ho. Ara bé, fins a quin punt això és beneficiós o negatiu per les empreses (en tant que per bé que en uns casos surt el nom de l’empresa i genera notorietat, en d’altres poden aparéixer aspectes negatius de l’àmbit intern)?

Si voleu llegir l’article en un blog que parla més en profunditat d’aquest tema mireu aquest link:

 http://www.enriquedans.com/2008/10/la-comunicacion-interna-y-el-efecto-clipping.html

Qui pot inventar?

Des del primer ordinador electromecànic al 1941 fins a l’actualitat s’han passat per molts descobriments en el camp de la tecnologia i, concretament, de la informàtica i les tecnologies de la informació. Molts d’aquests invents o, més ben dit, descobriments, van veure la llum “gràcies” als militars.

I és que amb el seu pressupost i finalitats en molts casos dubtables, van crear moltes tecnologies. Per a ells no era tan complicat. Disposaven d’un gran pressupost, tenien un conflicte (ja fos bèl·lic com diplomàtic) i la necessitat de conèixer i “atacar” al rival. Sense oblidar que segurament tenien a l’abast els millors professionals en cada camp.

La pregunta que em faig és, hagués sigut possible el desenvolupament de totes aquestes tecnologies sense el primer pas donat pels militars gràcies al seu pressupost (com seria el cas de l’ordinador)?