Feta la llei, feta la tampa

Si no estàs a Google, no existeixes... i si no estàs entre el tres primers (o com a molt a la primera pàgina de resultats), tampoc.

Cloaking, keyword stuffing, text invisible, pàgines porta, splogs, scraper sites, link farm, links amagats, google bombs, comment spam... i una sèrie de  males pràctiques més.

Totes elles no són més que el resultat de l’intent de moltes pàgines web, generalment propietat d’empreses, d’intentar figurar entre els primers dels reultats a Google a la cerca d’un internauta. El posicionament a Google té un sistema, i al ser conegut, s’han creat tècniques per intentar vulnerar-lo, en certa manera.

Però la mala pràctica tard o d’hora s’acaba descobrint. I llavors aquesta web deixa d’aparèixer a Google. I llavors, deixa d’existir. Al fi i al cap, fins a quin punt a aquestes webs els serveix arriscar-se d’aquesta manera?

Internet i Google no s’escapen de les pràctques il·lícites. I per molt que vagin millorant i modificant el sistema de posicionament, sempre hi haurà qui trobarà la forma de vulnerar-lo. Feta la llei, feta la trampa.

Publicitat per tots

El marketing viral, els blogs i les webs de particpació han obert la “publicitat” a tothom. Ja no és cosa de les grans empreses amb grans pressupostos per realitzar anuncis i comprar mitjans, sinó que quaslsevol petita empresa amb una mica d’ingeni, pot aconseguir una mica de  notorietat.

Això sí, dependrà molt de la creativitat i l’originalitat de l’acció que es porti a terme. Però si més no, la publicitat s’ha democratitzat, en certa manera, perquè els nivells de gran difusió encara estan en mans de les principals empreses.

El millor de tot, és que amb el marketing viral i la resta d’eines que estan a  l’abast de tots a la xarxa, és que cada petita empresa pot intentar trobar la manera d’arribar al seu públic objectiu, segurament un nínxol petit i ben definit, d’una manera més directa i clara. I amb una mica de sort, transcendir part d’aquest nínxol i arribar més enllà per obrir-se a nous públics.

Crec que és una situació molt bona i que dóna moltes oportunitats a empreses que potser d’una altra manera no tindrien mitjans per fer publicitat convencional més enllà de la ràdio local.

WE MEDIA

Blogs, xarxes socials, camares de vídeo domèstiques, camàres digitals, telèfons mòbils amb connexió a Internet... i el que queda per veure.

Totes aquestes són tecnologies que han permès el desenvolupament de la societat, l’estar més informats (o no?), crear continguts sense ser experts... les subjectivitats de cadascú poden ser notícies, o desencadenants de notícies.

El periodisme participatiu. Un nou terme que està a l’ordre del dia. Ara tots som, més enllà de consumidors de continguts, creadors de continguts i, fins i tot, líders d’opinió, prescriptors, desencadenants de crisi, i moltes altres coses.

Com tot, això comporta coses positives i d’altres negtives. Per una banda, la diversitat d’opinions sempre afavaoreixen que no hi hagi una única veu que es consideri la versió oficial i única. També dóna veu a moltes persones i col·lectius que d’altra manera no tindrien possibilitat de fer-se escoltar.

Com que les coses bones són sempre conegudes, anem a parlar de les negatives. Principalment, des del meu punt de vista, hi ha un problema, doncs fins on es pot arribar, on estan els límits? Estic absolutament a favor de la llibertat d’opinió, però també del dret de les persones a la seva intimitat. Però quina és la solució, una regulació? Tampoc crec que fos aquesta una solució, perquè en base a quins criteris es faria, on hauríem de posar les fronteres? Deixo caure la pregunta, a veure si algú troba la fórmula màgica.

Aquest és el link de la traducció del treball WE MEDIA, on es parla del periodisme participatiu i dels canvis d'audiència, entre altres coses:

http://www.hypergene.net/wemedia/download/we_media_espanol.pdf  

Turisme 2.0

Internet,  especialment les xarxes socials i els blogs, són una eina molt útil pel sector turístic i pels propis ususaris. Destaca el fenomen de Trip Advisor, on els usuaris valoren els establiments en funció dels seus criteris propis. Per això porta elements positius i negatius.

Per una banda, els hotels ben valorats en suerten enfortits i és bo que els turistes puguin posar la seva opinió. Ara bé, els criteris personals difereixen molt entre les persones i pel que un pot semblar molt bo per un altre pot ser dolent. Això sí, sempre és millor tenir una idea d’on anar i per això està tenint tant d’èxit.

A més, molt blogs de viatges i turisme expliquen diferents destinacions i viatges. Així si una persona busca a Google Marrakech entre moltes entrades estan blogs personals d’amants de viatges que publiquen allà el seu viatge i recomanen establiments i rutes.

En tot cas, s’estan portan a terme diferents iniciatives que sorgeixen dels usuaris mateixos en el sector del turisme, algunes poden afavorir als empresaris dels hotels, restaurants, etc, però alhora poden ser eines que els portin problemes.

Una entrada d’un blog fa referència a una iniciativa nova per part d’un blogger que pretén promoure un espai perquè els hotelers fassin “publicitat” sense pagar, una proposta que no deixa indiferent:

http://www.turismo20.com/forum/topic/show?id=932414%3ATopic%3A108528

Violència a Internet

L’abril del 2007 es va produir la massacre de Virgina Tech, un assassinat massiu a aquesta universitat. Aquest fet va ser introduit a wikipedia minut a minut, actualitzat de forma constant. Això dona una idea de la rapidesa del mitjà i de com les persones, ja sigui per necessitat, curiositat o altres motius, aporten el que saben en el cas de la Wikipedia. Potser la falta de informació als mitjans va propiciar que tot el que s’anava sabent s’actualitzés a l’entrada Virgina Tech Massacre.

Fos el que fos, la veritat és que darrerament s’ha parlat altra vegada de fets similars, arran de l’assassinat en una escola de Finlàndia, on un noi havia enregistrat uns videos realitzant pràctiques de tir a youtube. Un any abans, havia succeeit un fet similar en el mateix país.

En aquests casos es disparen les alarmes. He sentit a moltes persones preguntar-se si el fet que es pengin aquests videos a youtube i es mostrin no és una manera de fomentar aquests fets. D’altres diuen que si la policia finlandesa hagués actutat millor  això s’hagués evitat gràcies a la presència dels vídeos a Internet.

En tot cas, fa pensar que molts joves enregistrin acciones violentes als mòbils i posteriorment els posin a Internet. La limitació de continguts seria, per alguns, la solució i, per altres, una agressió a la llibertat d’expressió. Que cadascú tregui les seves conclusions.

Ningú o algú?

 

Amb les webs 2.0 i la popularització dels blogs, s’ha produït un fenomen interessant. Ara qualsevol persona que no té cap càrrec rellevant ni destaca en cap aspecte, es pot tornar rellevant o conegut a través del seu blog personal.

I això no succeeix només a nivell personal, sinó també en l’àmbit de l’empresa. En els habituals clippings que es realitzen a les empreses per controlar les aparicions en mitjans de comunicació del nom de la companyia, els productes o marques, dels alts càrrecs, entre altres, se li sumen ara les aparicions als blogs. I és aqui on els treballadros que escriuen blogs personals mencionen aspectes laborals o realcionats amb les temàtqiues que dominen es fan visibles per la resta.

El món dels blogs s’ha convertit en una eina per moltes persones d’expressar les seves ideeas, que d’altra manera igual no podrien fer-ho. Ara bé, fins a quin punt això és beneficiós o negatiu per les empreses (en tant que per bé que en uns casos surt el nom de l’empresa i genera notorietat, en d’altres poden aparéixer aspectes negatius de l’àmbit intern)?

Si voleu llegir l’article en un blog que parla més en profunditat d’aquest tema mireu aquest link:

 http://www.enriquedans.com/2008/10/la-comunicacion-interna-y-el-efecto-clipping.html

Qui pot inventar?

Des del primer ordinador electromecànic al 1941 fins a l’actualitat s’han passat per molts descobriments en el camp de la tecnologia i, concretament, de la informàtica i les tecnologies de la informació. Molts d’aquests invents o, més ben dit, descobriments, van veure la llum “gràcies” als militars.

I és que amb el seu pressupost i finalitats en molts casos dubtables, van crear moltes tecnologies. Per a ells no era tan complicat. Disposaven d’un gran pressupost, tenien un conflicte (ja fos bèl·lic com diplomàtic) i la necessitat de conèixer i “atacar” al rival. Sense oblidar que segurament tenien a l’abast els millors professionals en cada camp.

La pregunta que em faig és, hagués sigut possible el desenvolupament de totes aquestes tecnologies sense el primer pas donat pels militars gràcies al seu pressupost (com seria el cas de l’ordinador)?