Marketing viral

Marketing Viral: gran concepte. Es tracta, des del meu punt de vista, d’una de les petites revolucions que s’han produit en el món de la publicitat. I això gràcies a la popularització i accessibilitat d’Internet. Sinó no hagués sigut posible.

En una entrada anterior ja vaig fer una menció al marketing viral. Aquesta vegada, però, l’enfoc és diferent. El positiu de la tècnica, com a acció publicitaria, és que el fet de ser transmesa voluntàriament entre les persones fa que sigui una eina proactiva, de participació voluntària. Per tant, el punt clau és que la gent que ho veu i distribueix és realment perquè els interessa la peça.

El que potser no és tan positiu és que a vegades la peça pot tenir molt ressó, però no necessàriament la marca o entitat anunciant. Crec que aquest seria el cas del video del robatori de l’ascó de Zapatero. Tothom coneixia el video i va tenir ressó a la resta de mitjans, la qual cosa amplifica encara més la seva notorietat. Però quasi ningú se’n recorda de qui era l’anunciant.

Per tant, jo em plantejo fins a quin punt és adequada aquest tipus de publicitat. Des del meu punt de vista és molt efectiva si s’utilitza en els casos adequats i amb una creativitat pròpia que fassi visible la marca i transmeti els seus valors, més enllà de ser una simple acció visible sense uns fonaments sòlids de marca/producte al darrere.

 

Inspiració?

L’altre dia, a la classe de legislació, es van parlar d’alguns temes interessants, que feien reflexionar.

En Jordi va ensenyar alguns exemples “d’inspiració” d’algunes campanyes de publicitat. Un parell eren anuncis de cotxes. Clarament vam creure que es tractava d’una referència evident. I això, no ens va semblar tan malament. Era clar que es va portar a terme sense voluntat de plagi. Principalment perquè el primer anunci havia guanyat un premi a Cannes i era conegut.

El que ja ens va semblar un plagi va ser un anunci de telefónica on s’utilitzava una canço que explicava la promoció que a la vegada es mostrava a través de dues mans canviant de posició i movent els dits on estaven escrites part de la promoció. Doncs bé, resulta que a Youtube, prèviament, existia un vídeo d’un noi que utilitzava la mateixa cançó i explicava la història a tavés dels escrits als dits de les mans. En aquest cas, és clarament un plagi, però com que aquest noi no era conegut i el video no estava més enllà de Youtube, no passa res.

Per això a vegades un es pregunta fins a quin punt penjar les creacions pròpies a Youtube, o posar-les al facebook, entre altres, no resulta molt arriscat. Doncs aquest material sempre podrà servir d’”inspiració” per a algú que s’aprofiti de la creativitat dels altres a falta de creativitat pròpia.

Feta la llei, feta la tampa

Si no estàs a Google, no existeixes... i si no estàs entre el tres primers (o com a molt a la primera pàgina de resultats), tampoc.

Cloaking, keyword stuffing, text invisible, pàgines porta, splogs, scraper sites, link farm, links amagats, google bombs, comment spam... i una sèrie de  males pràctiques més.

Totes elles no són més que el resultat de l’intent de moltes pàgines web, generalment propietat d’empreses, d’intentar figurar entre els primers dels reultats a Google a la cerca d’un internauta. El posicionament a Google té un sistema, i al ser conegut, s’han creat tècniques per intentar vulnerar-lo, en certa manera.

Però la mala pràctica tard o d’hora s’acaba descobrint. I llavors aquesta web deixa d’aparèixer a Google. I llavors, deixa d’existir. Al fi i al cap, fins a quin punt a aquestes webs els serveix arriscar-se d’aquesta manera?

Internet i Google no s’escapen de les pràctques il·lícites. I per molt que vagin millorant i modificant el sistema de posicionament, sempre hi haurà qui trobarà la forma de vulnerar-lo. Feta la llei, feta la trampa.

Publicitat per tots

El marketing viral, els blogs i les webs de particpació han obert la “publicitat” a tothom. Ja no és cosa de les grans empreses amb grans pressupostos per realitzar anuncis i comprar mitjans, sinó que quaslsevol petita empresa amb una mica d’ingeni, pot aconseguir una mica de  notorietat.

Això sí, dependrà molt de la creativitat i l’originalitat de l’acció que es porti a terme. Però si més no, la publicitat s’ha democratitzat, en certa manera, perquè els nivells de gran difusió encara estan en mans de les principals empreses.

El millor de tot, és que amb el marketing viral i la resta d’eines que estan a  l’abast de tots a la xarxa, és que cada petita empresa pot intentar trobar la manera d’arribar al seu públic objectiu, segurament un nínxol petit i ben definit, d’una manera més directa i clara. I amb una mica de sort, transcendir part d’aquest nínxol i arribar més enllà per obrir-se a nous públics.

Crec que és una situació molt bona i que dóna moltes oportunitats a empreses que potser d’una altra manera no tindrien mitjans per fer publicitat convencional més enllà de la ràdio local.

WE MEDIA

Blogs, xarxes socials, camares de vídeo domèstiques, camàres digitals, telèfons mòbils amb connexió a Internet... i el que queda per veure.

Totes aquestes són tecnologies que han permès el desenvolupament de la societat, l’estar més informats (o no?), crear continguts sense ser experts... les subjectivitats de cadascú poden ser notícies, o desencadenants de notícies.

El periodisme participatiu. Un nou terme que està a l’ordre del dia. Ara tots som, més enllà de consumidors de continguts, creadors de continguts i, fins i tot, líders d’opinió, prescriptors, desencadenants de crisi, i moltes altres coses.

Com tot, això comporta coses positives i d’altres negtives. Per una banda, la diversitat d’opinions sempre afavaoreixen que no hi hagi una única veu que es consideri la versió oficial i única. També dóna veu a moltes persones i col·lectius que d’altra manera no tindrien possibilitat de fer-se escoltar.

Com que les coses bones són sempre conegudes, anem a parlar de les negatives. Principalment, des del meu punt de vista, hi ha un problema, doncs fins on es pot arribar, on estan els límits? Estic absolutament a favor de la llibertat d’opinió, però també del dret de les persones a la seva intimitat. Però quina és la solució, una regulació? Tampoc crec que fos aquesta una solució, perquè en base a quins criteris es faria, on hauríem de posar les fronteres? Deixo caure la pregunta, a veure si algú troba la fórmula màgica.

Aquest és el link de la traducció del treball WE MEDIA, on es parla del periodisme participatiu i dels canvis d'audiència, entre altres coses:

http://www.hypergene.net/wemedia/download/we_media_espanol.pdf  

Turisme 2.0

Internet,  especialment les xarxes socials i els blogs, són una eina molt útil pel sector turístic i pels propis ususaris. Destaca el fenomen de Trip Advisor, on els usuaris valoren els establiments en funció dels seus criteris propis. Per això porta elements positius i negatius.

Per una banda, els hotels ben valorats en suerten enfortits i és bo que els turistes puguin posar la seva opinió. Ara bé, els criteris personals difereixen molt entre les persones i pel que un pot semblar molt bo per un altre pot ser dolent. Això sí, sempre és millor tenir una idea d’on anar i per això està tenint tant d’èxit.

A més, molt blogs de viatges i turisme expliquen diferents destinacions i viatges. Així si una persona busca a Google Marrakech entre moltes entrades estan blogs personals d’amants de viatges que publiquen allà el seu viatge i recomanen establiments i rutes.

En tot cas, s’estan portan a terme diferents iniciatives que sorgeixen dels usuaris mateixos en el sector del turisme, algunes poden afavorir als empresaris dels hotels, restaurants, etc, però alhora poden ser eines que els portin problemes.

Una entrada d’un blog fa referència a una iniciativa nova per part d’un blogger que pretén promoure un espai perquè els hotelers fassin “publicitat” sense pagar, una proposta que no deixa indiferent:

http://www.turismo20.com/forum/topic/show?id=932414%3ATopic%3A108528

Violència a Internet

L’abril del 2007 es va produir la massacre de Virgina Tech, un assassinat massiu a aquesta universitat. Aquest fet va ser introduit a wikipedia minut a minut, actualitzat de forma constant. Això dona una idea de la rapidesa del mitjà i de com les persones, ja sigui per necessitat, curiositat o altres motius, aporten el que saben en el cas de la Wikipedia. Potser la falta de informació als mitjans va propiciar que tot el que s’anava sabent s’actualitzés a l’entrada Virgina Tech Massacre.

Fos el que fos, la veritat és que darrerament s’ha parlat altra vegada de fets similars, arran de l’assassinat en una escola de Finlàndia, on un noi havia enregistrat uns videos realitzant pràctiques de tir a youtube. Un any abans, havia succeeit un fet similar en el mateix país.

En aquests casos es disparen les alarmes. He sentit a moltes persones preguntar-se si el fet que es pengin aquests videos a youtube i es mostrin no és una manera de fomentar aquests fets. D’altres diuen que si la policia finlandesa hagués actutat millor  això s’hagués evitat gràcies a la presència dels vídeos a Internet.

En tot cas, fa pensar que molts joves enregistrin acciones violentes als mòbils i posteriorment els posin a Internet. La limitació de continguts seria, per alguns, la solució i, per altres, una agressió a la llibertat d’expressió. Que cadascú tregui les seves conclusions.